El diari vermell del Flanagan, Andreu Martín i Jaume Ribera

Aquest diari existeix gràcies a la Carlota, una amiga que vaig conèixer al metro. Em va dir: Què et sembla si posem les nostres experiències sexuals per escrit en un diari?.
En aquell moment, jo no hauria pogut imaginar que aquella idea donés per a antes i tantes reflexions.
Aquest no és un llibre on se us digui el que heu de fer, Déu me'n guard! Jo què sé el que heu de fer! Cadascú és un món i un conflicte i jo no sóc ningú per dir-vos com heu de portar la vostra vida sexual. En tot cas, només us puc convidar a pensar-hi.
Penseu sobre el sexe.
Perquè el sexe és molt important.
I per animar-vos a fer-ho, jo començo. Així és la meva vida sexual. Ho dic sense vergonya (encara que, com veureu, tindria molts motius oer avergonyir-me'n), perquè espero que vosaltres també us l'expliqueu a vosaltres mateixos.
Si ho feu, gaudireu molt més del sexe i viureu molt millor. Us ho asseguro.

Flanagan

Així és com comença aquesta divertida història d'un noi de 17 anys
que es diu Joan Anguera, més conegut com a Flanagan. Ell és un detectiu
que ha estat involucrat en mil i un casos diferents, però aquest cop ens mostren
un Flanagan del més sincer que ens ensenya la seva nova faceta: la seva sexualitat.
Tot comença el dia en què en Flanagan coneix la Carlota i ella li planteja posar
les seves experiències sexuals en un diari. Tots dos es posen a la feina, i busquen
informació de les qüestions més importants. Per exemple, al Flanagan li interessa
saber què és exactament la pubertat i quins canvis es produeixen en el cos dels nois,
i també els sentiments que li desperten les noies que li agraden. Trobarà en els seus
companys de classe una font d'informació molt important, a travès de debats i
entrevistes, encara que en el cas del Xarxeneguer, un amic seu més aviat barroer
seria millor no preguntar res. Alguns adults experts en la matèria,
com el doctor Bardet, li aportaran la resta d'informació.
La Carlota i el Flanagan començaran així una relació amistosa
que els va unint cada cop més. Els dos tenen lligams amb altres persones,
ell està sortint amb una altra noia, la Nines encara que la cosa no acaba
d'anar del tot bé, i ella, té un enamorat holandès. Tot i que això no impedeix
que la seva atracció augmenti i un dia que els pares de la Carlota
no hi són acabin enrotllats. Els petons i les carícies els transporten a un punt límit: el coit.
El problema arriba quan cap dels dos té preservatius i la passió els empeny
a fer l'amor malgrat tot. Després de fer-ho, s'adonen que no utilitzar un
mètode anticonceptiu ha estat un error que els pot portar greus problemes.
En Flanagan està tan preocupat que decideix recollir tota la informació possible
sobre les probabilitats que la Carlota es quedi embarassada i sobre els perills
de contagiar-se d'una malaltia de transmissió sexual. El consell dels adults serà
el que finalment els ajudi a sortir del tràngol.

SOBRE ELS AUTORS;

Andreu Martín:
(Barcelona, 9/05/1949)
Llicenciat en psicología a la Universitat de Barcelona, Andreu Martín ha treballat com a redactor en editorials, ha sigut fundador d'una revista de còmics i ha col·laborat en reportatges, narracions curtes i guions d'historietes a numeroses revistes.
En el cine, ha escrit guions i ha dirigit una pel·lícula.
En televisió ha fet els guions de Crònica Negra, sèrie de 13 capítols basats en relats propis, i Pájaro en una tormenta.
També ha col·laborat en varis montatges en el camp del teatre.
Ha rebut numerosos premis literaris, entre ells el Premio Círculo del Crimen per Prótesis (1980); el Premio Alfa 7 per El día menos pensado (1986); Premio Hammett, de la Associació d'Escriptors Policíacs, al 1989 i 1993, per Barcelona Connection i El hombre de la navaja, respectivament; Deutsche Krimi Preis (Premi a la millor novel·la policíaca publicada a Alemania) per Si es no es (1992).
Al 1989 rep el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per No demanis llobarro fora de temporada o al 1994 el Premio Columna Jove per Flanagan de luxe.

Jaume Ribera:
Es va llicenciar en Ciències de la Informació, encara que ha excercit molt poc com a periodista.
Va començar escribint guions de còmic, i encara cultiva aquesta activitat professional.
També és traductor, en especial de llibres infantils.
En l'actualitat, es dedica exclusivament a escriure.
Juntament amb Andreu Martín ha rebut, al 1989 el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil per, No demanis llobarro fora de temporada.
Al 1994 va obtenir el Premi Columna Jove per Flanagan de luxe conjuntament amb Andreu Martín de nou.

Aquest llibre, és un dels pocs llibres en català que més m'ha agradat.
Té aquell 'nose qué' que t'enganxa fins a l'última pàgina.
Els pensaments i les pors d'en Flanagan, les alegries i canvis d'humor tant típics en adolescents.
He perdut el compte de les vegades que me l'he llegit, però la veritat es que no me'n cansaria i hi tornaria una i una altra vegada.
I res més, espero que amb això us entrin les ganes de llegir-vos-el, jo us el recomano!

Fins demà!

El noi del pijama de ratlles

“El noi de pijama de ratlles” de John Boyne

Aquest és el llibre que us presento. Si us sóc sincera, el títol no em va trastocar gaire, per no dir gens. I la portada de tapes toves tampoc em va fer tornar boja. Ara sí, la contraportada em va deixar ben intrigada, amb la mel a la boca. No és una contraportada qualsevol, com les que llegim habitualment als llibres. No s’explica absolutament res de l’argument ni de les característiques de l’obra. El propi autor cita que el llibre és molt difícil de definir, i que si ho fes destrossaria l’experiència de la lectura. I té raó.

M’he informat sobre l’autor, John Boyne, és Irlandès. A Irlanda la novel·la a estat un gran èxit, i com a conseqüència, s’ha traduït a dues dotzenes d’idiomes! Fascinant. També tenen planejat fer-ne una pel·lícula. No us escric, gaire més de l’autor, perquè és bastant avorrit, al menys per mi.

El meu primer contacte amb la novel·la va ser fred i distant. No aconseguia fer-me meves les pàgines, ni integrar-me a l’obra. Vaig plantejar-me deixar el llibre, (el primer capítol no em va atraure, d’aquí la meva decisió). Però vaig pensar, que també s’han de llegir aquelles obres que no t’agraden, (al segon capítol ja m’hi vaig enganxar de ple) :P.
M’agradaria no haver-vos d’explicar l’argument, doncs des de el meu punt de vista, t’aixafa l’obra. Et trenca la poca, poquísima màgia que poden recollir les dues-centes disset pàgines del llibre.

Et proposaria que paressis de llegir ara mateix i no continuessis. Perquè s'ha de llegir sense saber què passarà. Tu has de descobrir la màgia. En aquesta situació el que dic és absurd. ¡Osea, allá vamos!

Argument de l'obra:

El nen de pijama de ratlles tracta d’un tema dolorós i tràgic, de la nostra història. El narrador dels fets, és un noiet de nou anys, Bruno. Veiem i comprenem l’obra des dels seus ulls. Una visió diferent, impactant.

Bruno és fill d’un comandant nazi, que és l’encarregat de dirigir el famós ,lamentablement, camp d’Auschwitz. El noi viu a Berlín amb la seva mare, el pare, la germana (la tonta de remate), com ell la cita, i criats. Entre els quals trobem a Maria.
Bruno es traslladat juntament amb la família a una casa situada al costat del camp de concentració. On des de la seva finestra contempla, un munt de persones amb pijames de ratlles.

La monotonia de la nova vida, i la vocació que té per ser explorador, el condueixen fins arribar al qui seria el seu nou amic. Coneix en Shmuel. Un nen amb pijama de ratlles que es troba a l’altre costat del reixat de filferro. Entre els dos nens, que per cert, varen néixer el mateix dia, s’estableix un gran lligam d’amistat. Bruno i la seva ingenuïtat juguen un gran paper en aquest relat. Ingenuïtat que en més d’una ocasió et provoca desesperació.

No desvelaré quin és el final de la història. Per mi, el moment més tendre i més dur alhora. Si decidiu llegir-ho, no comenceu per l’última pàgina, com molts feu, us equivocareu de ple. Us animo a que la llegiu! I no tingueu la temptació de tornar a deixar el llibre a la prestatgeria. Endavant!

PD: Relaciono l’obra naturalment, amb el diari d’Anna Frank, i amb la pel·lícula la vida és bella.

Claudia Guijarro des de Figueres, per a IES Olivar Gran! (:

Bona nit i fins demà!

Atrapada al mirall, Gemma Lienas

Bones,

Doncs quan la Cristina ens va dir que haviem de penjar al bloc un llibre que ens haguès agradat, no sabia ben bé quin escollir. A mi no és que m’agradi massa la lectura però de tant en tant, llegeixo. Finalment he escollit aquest llibre perquè quan el vaig veure en un prestatge d’una llibreria em va cridar molt l’atenció el nom. Vaig llegir la contraportada i vaig veure que podia estar bé. I tampoc era un llibre molt gruixut. Desprès vaig mirar el nom de l’escriptora i era Gemma Lienas. D’aquesta autora ja em conexia algún llibre, i m’havien agradat força, com per exemple són bastant coneguts els diferents diaris de la Carlota que ha escrit. Aquest llibre també l’he triat perquè és molt fácil i ràpid de llegir, et deixa amb intriga i això fa que no puguis parar de llegir fins saber el final. Vaig tardar dos dies en llegir-me’l tot.

Sobre l'argument del llibre:

Tracta sobre la Laura Bellido, que és arquitecte. Té una vida perfecte, un marit perfecte i nu fill de sis anys, no té problemes de diners ni aparentment de cap tipus, sembla una dona feliç. Tot i això desprès d'un sopar romàntic amb el seu marit, Laura mor estimbant-se per les costes del Garraf. Gina, la seva millor amiga que està vivint a l'estranger per qüestions d'estudi i feina, rep la notícia de la seva mort i no s'ho pot creure. I per això té la sensació de que alguna cosa no encaixa, a partir d'aquí s'instal·la a Barcelona fins que tingui les idees clares. Gina comença a parlar amb la gent més propera de la Laura. A partir d'aquí Gina començarà a veure una altre història de la vida de Laura totalment diferent a la que tothom coneixia i Gina revelerà la història que la seva amiga feia temps que tenia amagada.
És una novel·la de tipus psicològica, i plena de detalls molt reveladors sobre els relacions de poder entre les persones, en aquest llibre es poden veure les grans complexitats sobre les contradiccions humanes, i com nosaltres no ens adonem de coses que a vegades semblen molt lògiques.

Sobre l'autora:

Gemma Lienas Massot va nèixer el 1951 a Barcelona.
Entre el 1969 i el 1974, estudia filosofia i lletres; mentrestant es casa i té un fill i alhora treballa.
Dos anys més tard fa classes de llengua i literatura.
Entre el 1983 i el 1998 és directora literària en dues editorials. I alhora comença a escriure i a donar classes a la Universitat de Barcelona.
El 1998 deixa el món de l'edició i es dedica nomès a escriure. Amb un company, es trasllada a viure a Estrasburgdurant on hi resideix 5 anys.

Gemma Lienas és filla de pare català i mare francesa, això fa ue tingui dos visions de móns diferents. Escriu molts llibres juvenils per demostrar la realitat de la vida actual, però ho explica tot a partir de punts de vista, temes i realitats femenines. En una entrevista, va dir la frase següent:

"Desde siempre, he luchado -sin militar en ningún grupo feminista- por la dignidad de la mujer y por barrer la discriminación. Mi lucha ha sido mi propia vida, en lo personal y en lo profesional."

Premis literaris:

• Premis Octubre-Andròmina de narrativa, 1987: Vol nocturn
• Premis Literaris de Girona-Ramon Muntaner de literatura juvenil, 1987: Dos cavalls (2 Cv)
• Recull-Francesc Puig i Llensa de narració, 1987: El gust del cafè
• L'Odissea, 1998: Bitllet d'anada i tornada
• Ramon Llull, 2003: El final del joc

Llibres publicats:

Per adults:

• Pornografia i vestits de núvia. Barcelona: Empúries, 2007
• Vull ser puta. Barcelona: Empúries, 2006
• Rebels, ni putes ni submises. Barcelona: Empúries, 2005
• El final del joc. Barcelona: Planeta, 2003
• Vol nocturn. València: Eliseu Climent / 3i4, 1989
• El gust del cafè. Barcelona: Pòrtic, 1987
  

Per tots els públics:

• El diari vermell de la Carlota. Barcelona: Empúries, 2004 [juvenil]
• El gran llibre de la Carlota. Barcelona: Empúries, 2005 [juvenil]
• El diari blau de la Carlota. Barcelona: Empúries, 2006 [juvenil]
• El diari lila de la Carlota. Barcelona: Empúries, 2001 [juvenil]
• Bitllet d'anada i tornada. Barcelona: Empúries, 1999 [juvenil]
  

Per a joves:

• Cul de sac. Barcelona: Empúries, 1986 [juvenil
• Dos cavalls (2 Cv). Barcelona: Empúries, 1987
• Així és la vida, Carlota. Barcelona: Empúries, 1989 [juvenil]
• Ets galàctica, Carlota. Barcelona: Cruïlla, 1994 [juvenil]
• Les balenes desorientades. Barcelona: La Galera, 2007 [infantil/juvenil]

Per nens i nenes:

• L'Emi i en Max, l'aventura de la glacera. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1999 - 2000 [infantil
• L'Emi i en Max, l'aventura del llac assassí. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1999 - 2000 [infantil]
• L'Emi i en Max, l'aventura dels lemmings. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1999 - 2000 [infantil]
• L'Emi i en Max, l'aventura del asteroide destructor. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1999 - 2000 [infantil]
• La lluna en un cove. Barcelona: Cruïlla, 1987 [infantil]
• El maximal. Cerdanyola del Vallès: Toray, 1993 [infantil]
• La meva família i l'àngel. Barcelona: Cruïlla, 1991
• Finisterre.i els pirates. Barcelona: Cruïlla, 1999 - 2000 [infantil]
• Finisterre.i els missatgers. Barcelona: Cruïlla, 1999 - 2000 [infantil]
• Finisterre.i els buscadors d'or. Barcelona: Cruïlla, 1999 - 2000 [infantil]
• Finisterre.i la mòmia. Barcelona: Cruïlla, 1999 - 2000 [infantil]

El Violí d'Auschwitz

Biografia de l’autora:

Maria Àngels Anglada ( Vic 1930 – Figueres 1999 ).Va néixer a Vic. Filla d’un advocat, la gran de quatre germans, viu en un ambient apassionat per la música.
De jove, es va traslladar a Barcelona per estudiar a la Universitat, allà es va llicenciar en Filologia Clàssica. L’any 1961 es va traslladar a l’Alt Empordà, a Figueres on va viure fins que va morir a l’any 1999. A Figueres, va ser traductora de llatí i grec al català, també va treballar amb diferents gèneres de l’escriptura com la poesia, la narrativa, la crítica literària i l’assaig literari.

Obres més destacades:

- Memòries d’un pagès del segle XVIII ( 1978 ).

- Salvador Espriu en els seus millors escrits ( 1974 ).

- Les Closes ( 1979 ).

- Sàndalies d’escuma ( 1985 ).

- Columnes d’hores ( 1990 ).

- El Violí d’Auschwitz ( 1994 ).

Argument:

El llibre El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada, ens explica la vida d’un violinista
jueu al camp de concentració nazi d’Auschwitz, i ens parla de les seves condicions de vida, fins que un dia en un dels concerts que celebraven els caps dels diferents camps, i en el que Daniel, el violinista, va assistir, un dels violins sonava malament, i quan els caps ja el volien matar, ell va dir que el problema no era el violinista, sinó que era le violí que estaba trencat per la part posterior del violí. I com a càstig, el van fer montar un violí amb un so perfecte.

Tema:

En aquest llibre, el que vol fer reflectir, és com havien de viure les persones que no eres cristianes o de pell clara. Sense la necessitat de imatges, es pot veure com les condicions de vida eres pèssimes i infrahumanes. En definitiva, el tema ens vol mostrar les condicion de vida en un camp de concentració nazi.

Opinió personal:

Aquest llibre, m’ha agradat molt perquè el tema de què tracta és un cas real, perquè és fàcil de llegie ja que té un vocabulari senzill amb alguna excepció però força comprensible. També és un llibre que enganxa molt.
La raó pel qual exposo El Violí d’Auschwitz, és perquè el llibre et fa raonar, et poses en la situació del protagonista, que és una situació de molta duresa.
La puntuació que jo donaria al llibre és de NOTABLE!!!.

Si decidiu llegir El Violí d’Auschwitz, us agradarà, us ho aseguro!!!

ADRIÀ...>>

Veronika decideix morir.

COELHO, Paulo, Veronika decideix morir.
Barcelona: Proa, 2004

"Es va quedar en silenci.
vivint el seu moment Present,

deixant que l'amor ocupés l'espai buit
que havia deixat l'odi."

Personalment, mai m'ha agradat saber la biografia d'un escriptor; no per cap motiu en concret, suposo que a l'autor el 'coneixes' més a través dels seus llibres i de la manera d'explicar-se que no pas d'aprendre't tota una biografia... Així doncs, pel que he llegit de'n Coelho (L'Alquimista i Onze minuts, a més d'aquest llibre que us presento) he pogut arribar a saber que va néixer a Río de Janeiro i que té uns quants anys que li han dut experiències sobre la vida (Veronika decideix morir relata, en certa manera, el seu internament en un psiquiàtric).

També és cert que m'he llegit la seva vida per poder-la ficar al blog, però no he trobat res d'interessant (descartant tots els premis que ha rebut i que el fan diferent però alhora típic de la resta d'autors). Coelho no només s'ha dedicat exclusivament a escriure, també ha viatjat, ha sigut lletrista de cançons de rock i ha passat un temps a la pressó. Totes aquestes experiències es veuen reflexades en les seves obres.

El que si que m'ha agradat trobar-me a sigut unes fotogràfies amb la seva càmara digital; Coelho té a la seva pàgina web ( http://www.paulocoelho.com/espa/index.html ) un cúmul de textures i detalls dels que ningú s'ha parat a mirar, potser és aquesta forma de veure el món la que em crida l'atenció. Una altra de les fotografies que més m'ha agradat, ha sigut aquesta, que retrata una de les coses més freqüents i que (crec) de vegades se'ns oblida, pel fet que sense saber perqué ens pensem que les persones més famoses deixen de ser éssers qüotidians per passar a ser 'superiors'... (espero que més d'un de vosaltres entengui el que vull dir!). Paulo Coelho, per a qui l'interessi, disposa d'un blog (i altres mitjans) amb els quals comparteix opinions amb els lectors: http://paulocoelhoblog.com/

La novel·la, Veronika decideix morir, crec que us pot agradar pel fet de sentir-vos minimament identificats en el moment de adonar-te'n que la vida està en un punt indiferent i esperar, sense saber quan arribarà, alguna cosa que doni un gir inesperat... però crec, que a hores d'ara, ens hauriem d'adonar que no tot es esperar a que les coses passin.

No us ficaré el començament del llibre (com molts de vosaltres heu fet), perqué tinc el costum d'obrir-lo i llegir l'última frase o bé l'últim paràgraf. Sé que hi ha gent que creu que així es perd l'èssencia de la obra, però a mi se me'n refot (amb perdó) i crec que és la manera de saber veritablement si el que et trobaràs té aquell 'no sé què' que busques. Així acabo la meva entrada al blog; espero que us agradin les últimes línies d'aquest típic i tòpic però alhora impressindible (per a mi) llibre.

"Es va fixar que els raigs de sol escalfaven més, cosa que significava que els interns ja devien estar esmorzant. Al cap de poc, la seva sala d'espera s'ompliria i tornarien els problemes rutinaris; valia més que s'hi posés de seguida, a prendre de les notes per a la seva tesi.

Meticulosament, va començar a redactar l'experiment de la Veronika; l'informe sobre la seguretat de l'edifici, ja el faria més tard."

Urgent, urgent

Xavals,



Estic posant les notes de la segona avaluació. I les haig de donar demà a secretaria. Demà al matí.





I tinc algunes redaccions innonimades (això és sense nom) i alguns problemets de gent que no em fa ni punyetero cas!!!

1. Kevin: no puc obrir el teu document de la segona tria d'Els meus llibres. Me la vas enviar per e-mail.


2. Kevin: no tinc la teva Isabel. Pot ser?


3. De qui és una redacció de la Isabel intitulada La nostra cançó?


4. De qui és una redacció de la Isabel que comença així?

-Ai nenes, que n'heu sentit a parlar?

-De què? De què?

És urgent. Demà, ja us ho he dit, haig de donar notes i demà passat hi ha l'avaluació. No hi ha més temps. Poseu-vos en contacte amb en Kevin, que jo no tinc el seu telèfon. Per e-mail no em contesta. I espero que surti, també, la gent de les altres redaccions.

Ens veiem demà. Que tingueu un bon diumenge. A mi me l'heu fastiguejat, el diumenge: els vostres exàmens de gramàtica són un autèntic desastre!! Avui em toca quedar-me a casona i acabar de corregir.

Petonets i... sí: fins demà.

El dia dels Trífids, John Wyndham

El llibre que us presento és : El dia dels Trífids,de John Wyndham
Traducció de Ramon Folch i Camarasa

Títol Original: The day of the Trífids
Barcelona: La Magrana L'esparver,2002

No em va costar gaire escollir el llibre. És un d'aquells llibres que t'enganxa desde el principi i no pots parar de llegir-lo fins que l'acabes.

Com podeu veure pel nom, l'autor és anglès. Va començar a escriure ciència-ficció abans de la Segona Guerra Mundial i durant la seva carrera va fer servir diferents pseudònims. Aquest llibre el va escriure durant la guerra freda. En més de 50 anys s'han produït diverses pel.lícules basades en aquesta història.

Els trífids són unes plantes grotesques i perilloses de més de dos metres d'alçada que es cultiven per extreure'n oli. Però un desastre mundial els transforma en una terrible amenaça. Gairebé tota la humanitat es va quedar cega i Bill va ser un dels pocs supervivents d'aquest desastre, gràcies a que estava a l'hospital amb els ulls tapats. Quan surt de l'hospital busca a més supervivents i entre tots intenten que no desaparegui la raça humana.

Així es com comença la novel.la:

Quan un dia que sabeu que és dimecres comença amb la mena de remors pròpies d'un diumenge, ja podeu pujar-hi de peus: alguna cosa no rutlla. Així ho vaig compendre de seguida, en despertar-me. Però a mesura que el cervell començà a funcionar-me millor vaig dubtar de mi mateix. Al capdavall, era més probable que m'equivoqués jo que no pas la resta de la humanitat..., encara que em costava d'entendre com podia haver-me confós. Vaig continuar esperant, immers en el dubte.Després arribà a les meves orelles el primer indici de prova objectiva : un rellotge,al lluny, tocà hores; vuit, em semblà a mi. Vaig parar l'orella amb més atenció encara. Aviat un altre rellotge començà a tocar, més a prop, fortament. Vaig poder comptar les hores sense possibilitat d'error. Eren les vuit, indiscutiblement. Llavors vaig tenir l'absoluta seguretat que quelcom "no rutllava".

És un llibre molt fàcil de llegir i a més és molt entretingut e interessant. No dubteu a llegir-lo perque estic segura que us agradará i més per als qui els apassioni la ciència-ficció. Espero que el llegiu i que em digueu si us ha agradat o no. A mi, personalment, el que m'agradaria ara és veure la pel.lícula, que n'hi han unes quantes. Per cert, per si a algú li interessa, hi han alguns vídeos penjats a www.youtube.com sobre El dia dels Trífids.

I res més nois, espero que comenteu i doneu la vostra opinió. Bona nit i fins demà!

Una novel.la, pero no una qualsevol, per: Lluis Diaz

Hola a tothom,

Si hi ha un llibre en català , que sens dubte m’ha enganxat literalment a la lectura , aquest ha estat Flanagan Deluxe, d’Andreu Martín.
Tot va començar a classe de català a 4t d’ESO amb la profesora de guàrdia que m’obligava a llegir i jo , convençut de que podria escapar-me de llegir , insistia en que no ho faria, fins que em va dir, molt bè, no llegeixis, pero si no ho fas ara, t’emportes el llibre i te’l llegeixes a casa i demà et preguntarà la Montse ( la profesora habitual de català) .
Aixa ho va fer , i a casa , molt tranquilament, em vaig llegir el llibre, de tal manera que el dia següent vaig respondre correctament a totes les preguntes que em va fer, això possiblement em va fer aprovar el català, de tal manera que podia passar a batxillerat i no hauria de repetir, era com marcar un gol a l’últim minut de l’últim partit de la lliga i aconseguir no baixar a segona.
Aixó va fer que jo , estimi a Flanagan i a la resta dels seus companys.



Flanagan Deluxe. Andreu Martín

Aquesta novel.la tan trepidant m’ha encanta’t personalment per el seu contigut, forma i la sencillesa de llenguatge. Com a estudiant de secundària, que va ser quan me’l vaig llegir, m’he trobat reflectit amb el personatge. Desde l’infància m’ha agradat qüestionar-ho tot i proposar respostes alternatives a realitats que solen succeïr sense cap més volta de fulla. Com he postulat anteriorment, em considero un reflex del personatge, no només per l’afició de detectiu precoç sinó amb l’edat, societat i fins i tot amb la germana.
L’argument passa en un estiu, i si no recordo malament el llibre tenia 250 pàgines, podem dir que hi ha bastanta acció en un interval curt de temps. L’autor va donar gran importància als fets i la narració en compte de la descripció de l’ambient, aixó va ser un punt clau perquè m’agradés. En general, la novel.la es pels adolescents però no cal negar l’existència d’un gran públic darrera major que un adolescent.

Sincerament, us recomano aquest llibre si mai teniu cap estona lliure o si més no, pels que tenen ambicions de criminòleg o detectiu, ja que en principi ens ho pinten molt cruu, però despres d’aquesta breu narració entretinguda veiem que la realitat no està tant lluny.


Per tot aixó recomano aquesta novel.la apassionant,Flanagan Deluxe gent, no ho oblideu


Lluis Diaz