26 de febrer del 2008

AVORRIMENT

Esteu avorrits, mig morts, acollonits, enfeinats...? Per què esteu deixant morir el bloc? On són els vostres comentaris? I l'originalitat a l'hora de fer entrades????


Us passo un vídeo que m'ha fet molta gràcia. M'hi sento tan identificada... Alguns em recordareu a la primera o segona classe de poesia, fent el pallasso a classe, cantant cançons (infantils, David Bisbal o Paulina Rubio...). Ara sabreu què vull dir.





Apa, salut i força al canut, que diuen!

25 de febrer del 2008

Un jove interessant

Hola gent!

Avui em toca a mi. En fi que millor que anem per feina i comencem a presentar el llibre que crec que us pot agradar, i que, llògicament m’ha agradat molt a mi. El meu llibre és el de “Eragon” però té trampa perquè no només és un llibre si no que és una saga anomenada “El Llegat”, ja que hi ha la continuació d’aquest amb tres llibres més. D’aquests tres llibres només n’ha sortit un més titulat “Eldest”, però ja se sap que el tercer es titularà “Brisingr”. Eragon és una saga protagonitzada per un noi de quinze anys que troba un ou de drac i automàticament després de que el drac hagi nascut es converteix en genet de drac i en el salvador del regne on viu. És l’únic que pot fer fora del poder el malvat rei Galbatorix.


Després de fer una introducció sobre la saga parlaré de l’autor que és molt jove però jo crec que amb un futur prodigiós i ple d’èxits bàsicament perquè als dinou anys es va convertir en best seller als Estats Units. Ostres que encara no he dit qui era! Doncs el jove autor del meu llibre preferit és Christopher Paolini.


A continuació us deixo la web on podeu informar-vos de tot el que us interessi sobre la saga o l’autor i totes les noticies sobre Eragon i “El Llegat”:


-http://www.eragons.com/


Eragon es va agenollar sobre un jaç de jonc trepitjat i examinà el rastre amb ull expert. Les petjades li digueren que el cérvol havia estat al prat feia només mitja hora. Aviat se n’anirien a dormir. El seu objectiu, una petita daina amb una accentuada coixesa a la pota esquerra del davant, es trobava encara amb el ramat. Estava sorprès que hagués arribat tan lluny sense que l’hagués atrapat un llop o un ós.

Així és com comença el primer capítol del llibre.

Gent espero que us agradi!

Fins demà!

Aleix]

24 de febrer del 2008

Sabine Dardenne


L'altre dia, pensant sobre quin llibre podia posar al blog em va venir al cap aquest:
Tenia dotze anys, vaig agafar la bici i me'n vaig anar cap a l'escola...
La majoria dels llibres que han passat per aquí són històries que per dir-ho d'alguna manera no tenen cara, el que us presento jo aquesta setmana està basat en fets reals, hi ha pàgines que aconseguixen posar-te les mans a la boca i mossegar-te les ungles.
Tracta sobre una nena que agafa la bicicleta, com cada matí, per anar a l'escola però la rapta un home, Marc Dutroux, assassí i violador -anteriorment havia matat ja a 4 nenes més-. Sabine ens explica els trastorns que va sofrir durant 80 dies.
Un cop va arribar a casa, va mantenir tota la història en silenci fins quan, 8 anys més tard, va escriure aquest llibre. Nose, no sóc pas una persona que admiri a la gent sense conèixer-la, però aquesta dona, després de saber totes les penúries que ha passat crec que es mereix un lloc en la web.
No m'extendré gaire, només dir que posaré la portada del llibre en anglès -trobo la portada més maca que no pas en català-, les dades del llibre i per últim un parell de paràgrafs del llibre.


Les meves dades estan en castellà:
Yo tenía doce años, cogí mi bici y me fui al colegio...
Sabine Dardenne
mr Ahora
Primera edición.


Obres el llibre y et sorprens amb un:
Para todas las víctimas
(En llegir això, personalment, ja em va posar la pell de gallina)

[...]Ya ni me reconocía en el espejo de ese cuarto de baño inmundo. Los ojos rojos, el pelo sucio y estropajoso, y esos surcos que las lágrimas dejaban en mis mejillas a causa del polvo.
Entre otros pasatiempos, se le ocurrió cortarme el flequillo que me caía sobre la frente, y el resultado fue horroroso. Dibujé mi cabeza redonda como la luna, porque parecía un payaso con ese flequillo tan corto. En un dibujo representé el ideal: pelo cortado por papá o mamá.
En el otro, el desastre: pelo cortado por él[...]


Les parts més esgarrifoses no les posaré, les deixo com a sorpresa per si algú el llegeix.
Res més a dir, un petó.

Paula

La vida a la porta de la nevera, Alice Kuipers



Alice Kuipers és l’autora d’aquesta novel·la tan poc coneguda, La vida a la porta de la nevera. Va néixer a Londres el 1979. Va estudiar a Manchester i l’any 2003 se'n va anar a viure a Saskatoon, al Canadà. També és l’autora de nombrosos relats curts que són publicats a revistes literàries o llegits a la radio. Aquest és el seu primer llibre i val a dir que no ha quedat pas del tot a l’ombra, ja que ha estat publicat a 16 països.




·Sobre el llibre
Té 229 pàgines, consta de sis capítols i l’originalitat amb la que està escrit és una de les coses que fa que m’agradi. El llibre és tot un seguit de notes, o post-it's, que es deixen a la porta de la nevera de casa una mare i una filla i en les quals s’hi descriu des dels problemes més quotidians fins a sentiments i problemes íntims. Claire, la filla, és una adolescent de 15 anys que viu amb la seva mare ja que aquesta es va separar del seu marit. La mare treballa de ginecòloga i degut a això els moments que tenen totes dues de veure’s i poder parlar són ben escassos. Al principi de la novel·la tot va bé, però una important malaltia entra a la vida de les protagonistes fent que les coses canviïn d’una manera ràpida. És un història emotiva i sensible.


Aquesta és la portada de la primera edició en català del 2007 publicada per l’editorial Amsterdam.

Les úniques pegues que li he trobat són el final massa previsible i que les notes no porten data del dia en que són escrites. Crec que és un llibre fàcil de llegir, i com que moltes notes són molt curtes no es fa gens pesat. No considero que sigui una d’aquelles lectures ‘obligatories’...però de tant en tant ve de gust canviar una mica l’estil de lectura. I aquest és un llibre adequat per aquests casos.

A continuació us deixo amb algunes de les notes, a veure que us semblen.


'El metge em va passar informació sobre un grup de dones de per aquí que han aconseguit superar-ho o que encara ho pateixen, com jo, i ahir la Gina em va acompanyar a una de les seves reunions. (...) Hi ha una dona que només té trenta anys i té una filla de sis. Sap que no li queda gaire temps de vida hi ha perdut tota esperança. Doncs aquesta dona em va agafar la mà i em va dir que havia de ser forta per tu, em va dir que et deixés prendre part en tot això. Vaig tenir els seus dits prims dins la mà i vaig notar que me l'estrenyia lleugerament. 'No malgastis el temps', em va dir. I té raó, Claire, hem de parlar. T'he d'obrir el cor i tractar-te com una persona adulta. He estat evitant el moment d'explicar-t'ho per mantenir-te jove, radiant i plena de llum, però no t'he fet cap favor. Només si et deixo entrar al món dels adults, tu també arribaràs a formar-ne part, i n'he de ser capaç, d'això.
Aquests darrers mesos m'he sentit molt trista i he passat molta por. M'he estat preguntant què ha sigut la meva vida. Sempre he cregut que havia de viure els meus somnis, però ara m'adono que han anat passant els anys, que en vaig tenir l'oportunitat i que, d'alguna manera, la vaig deixar escapar. Et tinc a tu, filleta meva -tenir-te és el que ha donat sentit i joia a la meva vida, no hi ha res que s'hi pugui comparar-. Però, que hi ha de totes les altres coses que volia fer? Encara no he estat a l'Àfrica. Encara no he llegit Proust. Tampoc no he après a tocar el piano ni a desxifrar partitures: totes aquelles taquetes negres, que hi ha gent que tradueix en sons bellíssims, continuen sent un misteri per a mi i ara potser ja és massa tard. Encara no m'he llançat amb paracaigudes, encara no he vist el desert, encara no he anat a pescar.
Ja sé que no tot és de color negre, que encara hi ha esperança, però he de poder pensar en el pitjor dels casos i quant tu em mires somrient i dius 'bròquil i exercici', sento que ja no puc més, senzillament, no puc més. I no és que hagi perdut l'esperança, no, només miro de considerar tots els casos.

Estic cansada, molt cansada, i avui no em trobo gens bé. Ara per ara, ja no em queda res més per a dir.
T'estimo, Mare'

Espero que us agradi el fragment que he posat i que llegiu el llibre si en teniu l'oportunitat. Que vagi bé!

aLba

19 de febrer del 2008

Més i més llibres!

Bones,

Per mi, llegir es un plaer. M’encanta. Pot ser fins i tot una necessitat. És una d’aquelles coses de les que mai em canso, i ara, triar un llibre de tants i tants m’és quasi impossible: en tinc un bon grapat sobre la taula.

Deixant de banda Tres Sombreros de Copa, El Quixot, The Jumping Frog, o The Monkeys Paw (siusplau...) n’hi ha un d'especial que ara mateix és força important per a mí. He dubtat entre els molts llibres que parlen sobre violència de gènere, el franquisme, o històries reals que, com sempre, fan Àstrid. Però finalment m’he decidit per un llibre d’autoajuda. El meu primer llibre d’autoajuda. És increíble com a vegades un llibre (un miserable llibre!) et pot ajudar a entendre algunes coses millor que no pas aquelles persones que s’hi escarrassen tan i tan per intentar-ho. És un llibre molt important per mi. Pot semblar patètic, però és l’únic que la meva mare s’ha llegit sencer (es nota que la passió per la lectura em ve del papa). El fet és que en veure el que em va passar la darrera setmana va decidir regalar-me’l amb una frase escrita que prefereixo reservar-me.

El llibre es diu La princesa que creia en els contes de fades, de Marcia Grad. El recomano perquè está molt i molt bé per la gran capacitat que té d'ajudar (d'aquí els grans cracs de la literatura n'han tret el nom de la seva classificació, no?). El bo del cas, és però, que t'acabes donant compte que el llibre no et soluciona res, com molta gent creu, sinó que t'ajuda a aprendre a ajudar-te tu mateixa, cosa que un cop viscuda és realment d'allò més gratificant. Dit d’una altra manera, aquest llibre t’intenta ajudar i guiar per a voler veure el món i afrontar-lo sense por, sense quedar-te només amb allò dolent, tot i que sovint sigui extremadament difícil poder apreciar les coses maques que suposadament la vida et dóna.

La història del llibre parla sobre una princesa, la princesa Victòria, que buscava la perfecció en tot el que l'envoltava. I això feia que donés l’esquena a la realitat, que la rebutgés pel sol fet de no ser perfecta. Tot allò que era maco, ella ho veia lleig pel sol fet de mirar-ho directament amb mals ulls. Va arribar un punt en què va adonar-se que tot allò que veia era dolent, i l’espantava i la feia tornar ràpidament al seu món de conte de fades. Només quan va conèixer l’amor i el desamor, Victòria va començar a comprendre que s'havia de mirar el món que la rodejava amb més benevolència, que havia d’aprendre a gaudir de la bellesa d’una rosa sense qüestionar-se l’existència de les seves punxes.

Per les persones vagues haig de dir qu és molt llegidor. No és prim, però tampoc gruixut. Està estructurat per temes, com “historietes” per tractar cada tipus de problema. Únicament em queda posar un fragment per a què veieu, més o menys, si pot ser, per vosaltres, un llibre d’aquells que guardes per quan més ho necessitis o un d’aquells pals que només et guardes per cremar-l’ho a Sant Joan. Doncs aquí teniu:

[…]
La Victòria es va agenollar al costat de la Vicky i la va envoltar amb els seus braços amb l'objectiu de consolar-la. De bon principi van quedar ajupides en silenci, però després varen començar a parlar, a recordar, i a plorar. Com sempre, a plorar. Tots la veien plorar quan entenia la realitat, i li deien que era el que havia de fer. Però a mesura que passava el temps, no era suficient: li quedava molt per plorar, i els altres s' havien cansat d'aguantar-li el plor. Ella decidia, un cop més, submergir-se al seu món de conte de fades. Una vegada més, fugia.
[…]

Res més. Crec que és un altre tipus de lectura molt a tenir en compte i és, sens dubte, molt molt (i també molt) enriquidor a nivel personal. Espero que us hagi agradat.

Una abraçada a tothom, ens veiem.

Àstrid

18 de febrer del 2008

Ieis nois!

Eis gent!

Primer de tot cliqueu l'arxiu de música. BOLLING, CLAUDE, Sentimental. Realment una obra bona. Estaria bé que l'escoltéssiu sencera. No té gaire res a veure amb el llibre però coincideixen en el fet que tenen diversitat en molts aspectes i això fa que algun poema pogués estar dins d'algun moment de la peça. O a l'inrevés. És igual.

I ara, el llibre:

MARTÍ I POL, Miquel, Llibre de les solituds.
Barcelona: Edicions 62, 1997.

Doncs sí. És el primer llibre de poesia que em vaig llegir sencer. I no fa pas gaire. Un dia plujós a la biblioteca de Figueres em sembla, fent temps entre classe i classe de música. Vaig seure al terra de davant d'una prestatgeria (perquè la gent potser no llegeix prou, però sense jo saber-hi trobar el perquè d'aquesta relació meteorologic-cultural puc assegurar que en dies de pluja la biblioteca sí està plena) i vaig triar Martí i Pol perquè s'havia comentat pocs dies enrere a classe amb la Mònica. La qüestió és que tot i dispondre de només mitja horeta vaig acabar-me aquest llibre (òbviament arribant uns vint minuts tard). Ja sabeu què vull dir.

Aquest llibre és, per sobre de tot, intimista, irònicament sarcàstic i, crec jo, molt intel·ligent. Sexe, amors, records, persones, moments, l'altra gent... tot dit i expressat sense embuts, sense pèls a la boca, i d'una manera extraordinàriament visual i increíblement preciosa mostrant l'anàlisi d'una ment amb molts anys i experiències úniques que sap com transmetre allò que tothom i ningú sap i no sap. Un llibre que realment es "disfruta".

Us deixo dos dels poemes, són mortals:

Bloc de notes

De fora estant contemplo l'espectacle.
Meticulós, prenc notes i em comento
a mi mateix les ínfimes sorpreses.
Tot és, com sempre, gris i previsible:
pedòfils, mafiosos i corruptes
emplenen gairebé tot el diari
salpebrat d'accidents i altres catàstrofes.
Ni els pits de la Samantha no em trasbalsen.
Cent vint, cinquanta-set, vuitanta-cinc,
bé deuen ser reals aquestes mides,
tant com els immigrants foragitats
del temple on protestaven, a París,
per les forces de l'ordre de quin ordre?
Qui lluita pel poder té el cel guanyat,
ho sap tothom i deu ser profecia.
¿Em pot dir algú què hi guanyarem els pobres
si quan sigui el moment entrem a Maastricht?
Gràcies a Déu es mantenen actius
tots els conflictes i l'estiu acaba.
Em costa molt servar-me. Giro full.
De què és senyal parlar tan poc, pregunto,
de llibertat o bé d'indiferència?
Havent dinat em llimaré les ungles.

Guió
Primer entreu lentament al dormitori
i despulleu-vos l'un davant de l'altre
sense deixar de mirar-vos. Després,
ben nus, serà el moment de descobrir-vos:
braços i ventre i pits, natges i sexe,
el cos sencer i els llavis tremolosos
i la llengua pugnant per un encaix
desmesurat a la boca de l'altre.
Més tard, al llit, repetiu les carícies
però amb més gosadia, masturbeu-vos,
mossegueu-vos els llavis i els mugrons,
desoïu els gemecs, i que ella pugi
damunt vostre, us l'agafi i es penetri.
Comenceu aleshores una dansa,
lenta primer, després més ardorosa,
tots dos plegats accentuant-ne el ritme,
que ella es segueixi masturbant, i vós
premeu-li el cul i els pits, toqueu-li el sexe
fins a arribar tots dos junts a l'orgasme.
- Això diu el guió?
- Sí.
-Doncs, mireu,
no sé si ho sabré fer d'aquesta forma.
- Bé, el guió només és indicatiu,
cal saber exactament quin joc es juga
per no caure en pedants romanticismes.
Després tots dos, si cal, de comú acord,
podeu modificar-ne el lloc, el tempo
i sobretot, evidentment, les formes
sense cap llei de por, però sabent
que feu allò que feu, no una altra cosa;
totes les variants són respectables.
- I l'amor?
- No entenc pas de què em parleu.
En el que us dic, l'amor què hi té a veure?

Crec doncs, que ha quedat clar que penso que aquest llibre és especial, deixant de banda si és el meu preferit o no (cosa que poca importància té, i que ni jo mateix sé). No crec que sigui imprescindible, haver llegit Miquel Martí i Pol algun cop a la vida; SÉ QUE HO ÉS. Per això, més que aquest llibre jo us recomano l'autor. A més el vegi idoni per tal de llegir alguna cosa diferent al que tots estem tan i tan reacostumats. No té absolutament res a veure amb les novel·les i/o, en definitiva, amb els llibres en prosa. Però igual que aquests, et fan persona.

Fins aquí. I comenteu, que vull saber què opineu del llibre, de l'entrada, i evidentment de la música! I Titi, recupera't!

Joel

Camps de maduixes, Jordi Sierra i Fabra







Bones!


Jo no sóc gaire de llegir, però quan la Cristina ens va proposar d'escollir un dels nostres llibres, vaig estar mirant i estava dubtant entre dos llibres, però finalment vaig escollir aquest. Perquè? Per què aquest està basat en joves de la nostre edat i podia agradar més , tot i que els dos llibres eren del mateix autor, Jordi Sierra i Fabra.


Sobre l'autor, va néixer a Barcelona l'any 1947, és un autor molt llegit i premiat. Les seves novel.les abracen tots els gèneres, i la seva vinculació amb el públic jove és una de les claus d'aquest èxit.
Us fico el link on podeu veure tot els premis que li han donat des de 1998 fins al 2007, sobre el llibre "Camps de maduixes".


http://www.sierraifabra.com/ant/secciones/Premios/




- Sobre el llibre, està dividit per les hores que passen, en total 19 hores i 29 minuts. Tracta d'una adolescent que una nit decideix sortir amb els seus amics cap a una discoteca, consumeix una pastilla i com a consequència acaba en coma. Durant tot el temps que la Lluciana (la protagonista) està en coma, els seus amics intenten contactar amb el camell per comprar una altra pastilla igual per saber la seva composició i donar-la al metge. Es reflexa la imatge dels pares destrossats, una de les seves amiges supera la bulímia ja que no vol perdre la vida, un periodista intentant treure la seva notícia a la premsa...També podem llegir fragments on es pot veure que la Lluciana pensa i lluita per la vida, i compara aquesta situació amb una partida d'escacs. El llibre et causa certa intriga, ja que no és fins a les últimes pàgines que se sap si aconsegeix sortir del coma o no. I jo us deixo amb l'intriga de saber com acaba!



Aquí us fico un parell de fragments dels pensaments de la Lluciana:




19 hores 20 minuts
Haig d'intentar-ho.
Però, per què em costa tant?
Hauria de ser més fàcil, no? Tan sols es tracta de fer marxa enrere, encara que faci mal. Baixar i ficar-me una altra vegada al meu cos.
Intentar-hp.
No puc?
La pau és la mort. La reina negra m'aclapara. El rei negre em vigila. El dolor és la vida. El meu cavall blanc, els meus alfils, les meves torres, els meus peons, em porten a l'escac i mat. Foscor i llum. Però em sento atrapada, paralitzada. És això? Està quieta la meva ànima com el meu cos en aquest llit?
Aquest silenci...
Si em deixo portar, i volo cap a la negror, tot haurà acabat.
Tot.
Però no em vull donar per vençuda, no vull!



19 hores 22 minuts


Els ulls.
Vull obrir-los.
I no puc.
Sento una veu, en algun lloc, però no la distingeixo ni sé el que em diu. És com la suma de moltes veus, de molts, sentiments. Em criden, em criden.
Ho continuo intentant. A un pas de la rendició, del comiat, però ho continuo intentant.
Només em cal fer l'últim moviment.
Sembla tan fàcil...




- Perquè "Camps de maduixes"?
Aquest títol és d'una cançó dels Beatles, on John Lennon es troba en un estat d'aïllament de la resta de la societat, veu el món d'una altra manera dels que els rodegen...I té a veure amb el que li succeeix a la protagonista.



A una de les primeres pàgines surt aquest fragment de la cançó:



Res no és real,



no hi ha res per què preocupar-se.



Camps de maduixes per sempre.



Strawberry fields foerever.



JOHN LENNON



- Els agraïments del llibre, ens mostra dos testimonis sobre aquest tema, dos noies en el mateix cas de la Lluciana, però nomès una de elles es va despertar passat dos mesos en estat de coma i aquesta va dir: "No balleu amb la mort"



I per acabar, us faig saber que d'aquest llibre se n'ha fet una versió cinematogràfica que s'admet en diverses TV's autonómiques del Estat. I també us presento una de les grans novetats pel 2008 de Jordi Sierra i Fabra. Tres obres, "El enigma maya", "Cuatro días de enero" i "Lágrimas de sangre". Per saber més de elles, podeu entrar a la pàgina web que us he deixat anteriorment.


Espero que us hagi agradat tot el que he ficat i que algun dia el pugueu arribar a llegir.

Miriam

Un pet com una gla (o un aglà)

Nois tots!


Doncs sí. He fet el pet aquest del títol! Però no us emocioneu, perquè suposo que aviat podré tornar amb vosaltres i amb els llibres, els blocs, els sintagmes, els paràgrafs i tota la pesca. De moment, mentre em facin fer bondat (no surto de casa per res) i mentre els meus pulmons es neguin a tornar a funcionar com déu mana, la nova tecnologia -com sempre- em pot anar bé per evitar que em trobeu tant a faltar.


Cosetes:
  1. La Margarida ja us deu haver dit que dimecres s'ha anul·lat l'examen.
  2. No us deslliureu d'entregar la nova tria d'Els meus llibres, dimecres dia 20. Ja sabeu que aquesta vegada podeu triar entre cinc llibres.
  3. La gent ha de continuar fent les entrades el dia que li toqui (atenció: Àstrid, Joel i Míriam, us queden poques hores! Alba, Paula i Aleix, us toca dilluns que ve).
  4. Estic corregint-vos les entrades del bloc. En vermell assenyalo les errades de gramàtica, de puntuació, d'ortografia, de picatge... En blau o verd, les qüestions de contingut. També us hi faig un comentari a l'apartat de comentaris, esclar. Un cop corregida, l'entrada, teniu l'oportunitat de millorar-la. He començat per les primeres renovacions. I, evidentement, si hi ha alguna cosa que no enteneu, afegiu un comentari a la vostra entrada i m'aviseu per correu electrònic (titiprofe@gmail.com).

Queda entès?

Apa, doncs. Molts d'ànims i endavant! No deixeu de treballar, que us hi jugueu molt, més del que us penseu. I no pareu de llegir!!!!!






12 de febrer del 2008

El pasillo de la muerte,Stephen King



"EL PASILLO DE LA MUERTE".Llibre escrit per Stephen King l´any 1996 i que va ser publicat en 6 entregues que han estat recopilades en un sol llibre.Al principi,no savia quin llibre podia escollir perquè tenia dubtes entre 2,i al final vaig triar un 3!Jejeje.

Aquest llibre em va arribar a les mans gràcies al meu pare,que el tenia en la seva biblioteca particular.Jo li vaig demanar que em recomanès un un bon llibre per llegir i em va dir que aquest em podria agradar,i així va ser.

És un llibre que,en principi,sembla molt pesat i complicat de llegir perquè la lletra és molt petita,però jo em vaig enganxar des del primer moment i quan no estava llegint tenia unes ganes inmenses d´agafar i llegir-me´l.

Bé doncs,desprès d´aquesta petita introducció us parlaré del llibre en si.

Tracta de l´història d´una penitenciaria a Could Mountain(Estats Units) l´any 1932,en el passadís de la mort; explicada per el cap dels carcellers que,64 anys més tard,en una residència geriàtrica, escriu les seves memòries en les quals relata els fets succeïts l´any 1932 al passadís de la mort de Cold Mountain.

El llibre es divideix en sis capitols,en els quals l´esmentat carceller ens explica l´història dels presoners que hi van anar passant:les seves experiències,sentiments,la relació que establia amb alguns dels presoners i el motiu per el qual estaven condemnats a la cadira.

Es descriu de tal manera que tens la sensació d´estar-ho vivint en primera persona,com si tu fóssis el carceller,com si fóssis tu el que sent llàstima,estupor,ràbia envers els condemnats i d´altres sentiments també amb els altres carcellers.

La novel.la descriu amb tot luxe de detalls com funciona el passadís de la mort(aplicable a qualsevol penitenciaria),l´últim passeig,i fins hi tot com s´executa un condemnat a la cadira.

El més impactant,però,és una de les execucions en la qual falla una cosa:l´esponja molla que es col.loca al cap afaitat del presoner.Descriu amb tot luxe de detalls els passos a seguir en una execució i el que pot passar en cas que es cometi el més mínim error.La descripció que fa de l´escena és tan detallada i tan impactant que et deixa amb una sensació de sorpresa i trauma al cos que fa que aquest llibre no et deixi indiferent.

És per l´originalitat de l´autor i per el luxe de detalls que fa que jo em tregui el barret amb aquest llibre i que el recomani a tots aquells que el vulguin llegir.A més,s´hi afegeix un toc de ficció i una gran dosi de sentiments expressats per el carceller que fa que m´hagi decantat per aquest llibre i no per cap altre que hagi llegit en anys. Sense oblidar-me del que he après sobre el funcionament del sistema de justícia als Estats Units i altres països que apliquen aquesta pena capital.

Aquí deixo un link on hi trobareu(els que vulguin) la biografia de l´autor així com diversos enllaços sobre d´altres títols escrits per ell.

http://www.booksfactory.com/writers/king_es.htm

Bueno gent,espero que us hagi agradat la meva presentació i que,si decidiu de llegir aquesta meravellosa novel.la,disfruteu tan com ho he fet jo.

Que vingui bé!Eric Bosch

11 de febrer del 2008

Escolta la meva veu, Susanna Tamaro


Bones a tothom!

Doncs bé, quan la Cristina va dir que haviem de participar en aquest blog, vaig començar a rumiar quin llibre triaria, perquè com ja sabeu els que em coneixeu no sóc gran aficionada a la lectura. Em va costar perquè no s'havia quin llibre llegir, gaire bé tots els llibres que tinc són els de lectura obligatoria. Per això vaig començar a preguntar a gent perquè em reconanes algun llibre. Finalment li vaig comentar a la meva cosina el que havia de fer i em va dir mira jo m’he comprat un llibre i està molt bé, llegeix-te’l i ja veuràs com t’agradarà.
Aquesta recomanació va tenir èxit i ha sigut la que m'ha fet decidir en un llibre o un altre.
És una novel·la que està molt ben argumentada i una vegada l'has començat a llegir l'has d'acabar, perquè et vas enganxan amb les seves argumentacions de misteri.



Sobre el llibre:

ESCOLTA LA MEVA VEU
És l’última novel·la publicada de la magnífica escriptora Susanna Tamaro.
Aquesta novel·la tracta sobre una noia que es diu Marta que és la jove rebel que protagonitza “Vés on et porti el cor”, torna a la casa de Trieste on va créixer amb la seva àvia. Un dia, la soledat la impulsa a buscar a les golfes de la seva casa el rastre de les dues persones més importants de la seva vida: la seva mare i el seu pare. Entre baguls, cartes i quaderns vells reconstrueix les peces del seu propi mosaic familiar i comença un viatge cap als orígens de la seva pròpia fragilitat.
Durant la recerca, Marta rescatarà la història dels seus familiars, però també descobrirà les seves arrels més profundes. Aconseguirà llavors manifestar-se amb els secrets i els fantasmes del seu passat, i, sobretot, aconseguirà trobar-se a si mateixa, en el seu propi camí vital cap a l'esperança.
Escolta la meva veu reprèn la història dels personatges de “Vés on et porti el cor”, la novel·la que va entusiasmar tretze milions de lectors a tot el món. Susanna Tamaro encisa, commou i fa pensar mitjançant una sensibilitat i una intensitat expressiva que la fan única. El retorn de Tamaro a la novel•la de llarga perspectiva ens descobreix la necessitat de trobar un sentit al futur com a motor de les nostres vides.


Us deixo amb el principi del llibre, a veure si us agrada i us animeu a llegir-lo

"Potser el primer senyal va ser la tallada de l'arbre. No me n'havies dit res, no eren coses que interessessin als nens, de manera que un mati d'hivern, mentre jo, amb una profunda sensació d'estranyesa, escoltava les virtuts del mínimcomú múltiple, la serra li agredia la blanco argentada de l'escorça; i mentre jo arrosegava els peus pel passadís a l'hora de l'esbarjo, estelles de la seva vida queien com la neu damunt dels caps de les formigues.
La devastació em va caure al damunt en tornar de col·legi. Al jardí, al lloc de la noguera, hi havia un remolí negre; el tronc, ja serrat en tres parts i privat de les branques, jeia a terra, mentre un home de blau embolcallat en el fum brut del gasoli intentava extripar-hi les arrels queixalant-les amb les grosses tenalles d'una excavadora; la màquina grunyia, esbufegava, reculava, s'encabritava entre les imprecacions de l'obrer: aquelles maleïdes arrels no volien sortir de la terra eren més profundes del que s'havia previst, més tossudes. Doncs anys i panys, estació rere estació, s'havien expandit en silenci, conquerint terreny pam a pam, entortolligant-se amb les arrels de l'alzina, del cedre, del pomer, envoltant també en una abraçada indissoluble els tubs del gas o de l'aigua; per aquest motiu eren absurts els arbres, perquè avançaven subreptíciament en la foscor i deixaven inservibles les obres de l'home, el qual es veia obligat, doncs, a aplicar la seva tècnica contra la tossuderia dels arbres."


Sobre l'escriptora:

SUSANNA TAMARO va nèixer a Triester, l’any 1957, és descendent de l’escripror Italo Svevo, va estudiar al Centro Sperimentale di Cinematografia i va realitzar diversos documents per a la RAI. Amb el primer llibre, La testa fra le nuvole (1989), va guanyar el premi de Elsa Morant. Per una veu sola, va guanyar el premi del Pen Club Internacional i va obtenir l’elogi de Federico Fellini: “M’ha produït l’alegria de commoure’m sense avergonyirme’n, com em va passar quan vaig llegir Oliver Twist o certes pàgines d’Amèrica de Kafka”. Però la seva consagració com a escriptora d’èxid mundial va arribar al 1994, amb la publicació de Vés on et porti el cor.
Posteriorment entre d’altres ha publicat, Anima mundi (1997; Columna, 2007). Escolta la meva veu és la seva última novel·la, que comença just on acaba Vés on et porti el cor.




Altres llibres publicats:


Vés on et porti el cor va ser la gran consagració com a escriptora d'èxit l'any 1994, Escolta la meva veu comença just on acaba Vés on et porti el cor.
Un altre llibre publicat va ser Posdata: t'estimo. Va ser la història d'amor més commovedora des de Love story.

En conclusió, us recomanu que us llegiu aquest llibre perquè està molt bé. Esper-ho que us
animeu a llegir-lo.



*Roser López*

5 de febrer del 2008

Toquio Blues. Norwegian Wood.ノルウェイの森


Quan van proposar fer aquest blog conjunt i poder així explicar un llibre vaig pensar:
- Quin? Quin? Quin?!
Com tots sabeu, no és que sigui gaire aficionada a la lectura i per això vaig decidir de preguntar a la gent quin llibre podria fer. Finalment una amiga em va dir que hem llegís Tòquio Blues, Norwegian Wood. Sincerament, quan vaig saber el nombre de pagines vaig dir:
- No! No! No!
Quatre-centes pàgines, són moltes pàgines. O no? Però be, aquí hem teniu, explicant de que va aquest llibre. Si, me’l vaig aconseguir llegir.

Sobre el llibre

Tòquio Blues no es el típic llibre. Norwegian Wood es l’autèntic nom d’aquest llibre, però al fer la traducció al català ( i al castellà) no se perquè li van posar Tòquio Blues i de subtítol Norwegian Wood. No te cap sentit el títol en català, fins i tot hem desagrada. En canvi, en el títol original es pot veure perfectament des de el primer capítol la seva relació amb la història. Norwegian Wood és una cançó dels Beatles, que apareix moltes vegades en la història ja sigui en la radio o quan un dels seus protagonistes la toca. (Us deixo la cançó perquè la pugueu anar escoltant).




Es tracta, doncs, d’un clàssic Japonès convertit en best-seller. Ambientat als anys 60, el seu protagonista Toru Watanabe, ens explica amb les seves paraules la seva època de joventut. El primer amor, la rutina del dia a dia, les dificultats amb que et pots trobar de sobte, el sexe esporàdic, els records dolorosos, la mort dels éssers estimats. La novel•la està escrita amb un to melancòlic i ens explica la seva relació amb la Naoko, la novia del seu millor i únic amic que es va suïcidar, de la qual s’ha enamorat. Això si, aquesta relació tindrà moltes dificultats a conseqüència de la inestabilitat emocional de la Naoko. També es pot veure el contrast amb un altre personatge de la novel•la: Midori, amiga de la universitat que és una noia extrovertida, boja i independent que fa girar completament la vida tranquil•la d’en Toru. Tot això és el que puc explicar del llibre, ja que si dic més, sabreu masses coses.

A continuació us deixo un fragment del llibre que pertany al primer capítol.

La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment no vaig pensar que al cap de divuit anys me’n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m’era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t’acaben tornant com un Bumerang. I, per acabar-ho d’adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m’havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge.
Ara, però, el primer que em ve a la memòria és aquell prat. L’olor de l’herba, la lleu fredor del vent, la cresta de les muntanyes, el lladruc del gos. Aquestes son les primeres coses que recordo, i molt clarament. Se’m fan tan presents que és com si allargant la mà les pogués resseguir amb el dits. Tot i així, en aquest paisatge no hi veig ningú.

Sobre l’autor

Haruki Murakami, va néixer el 12 de Gener de 1949 a Kioto però va passar la major part del temps vivint Kobe. Va estudiar literatura i drama grec on va conèixer la seva esposa Yoko. El seu primer treball va ser en una botiga de discos ( i si llegiu Tòquio Blues veureu que coses de la seva vida tenen relació amb un personatge. Però jo no dic res!). En el 1986 va abandonar el Japó i se’n va anar a viure a Europa i Amèrica gràcies al gran èxit que va obtindre de Norwegian Wood, la seva quarta novel•la. Va retornar al Japó al 1995. La seva afició a la música es nota en les seves novel•les. Moltes de les seves obres tenen com a títol una cançó com passa amb Norwegian Wood.


Links:
http://www.murakami.ch/ Pàgina de l’autor.

Esper-ho que us agradi!
...pujadas

DIARI D'ANNA FRANK




Bones people!
Bé, degut a que el senyor Bertran va penjar el llibre “HE DIT” abans que jo, em decideixo a proposar-vos un llibre ple d’anècdotes sobre la vida de Ana Frank.



El llibre d' Ana Frank, és un llibre que jo, personalment sempre havia tingut ganes de llegir-lo, ja que em deien que era curiós saber com una persona pot explicar el que succeeix en una guerra com aquella.
Ara que me l'he llegit, he conegut millor, com vivien els jueus en aquell moment, i sobretot els sentiments que tenia Ana quan estava tancada a la casa amb la seva família.
També he après a valorar més algunes coses, al pensar que aquell any, van morir molts jueus, ja que pel simple fet de pertànyer a una religió diferent i tenir unes altres creences, a la majoria els van aïllar de la societat en els camps de concentració on hi havia manca d'higiene i d'aliments, i als que no va ser perquè van estar com l' Ana i els del llibre que es van amagar en cases, on tampoc estaven en bones condicions ja que no podien ni tirar la cadena del wàter per no fer soroll.

En conclusió, aquest és un llibre que s'haurien de llegir aquelles persones que creguin que les persones que pensen diferent a elles haurien d'estar aïllades com van fer el 1944, ja que no poden obligar a tothom a ser com ells.
Jo no sóc un noi que llegeixi molt, però de vegades, saber una miqueta coses del passat ens pot ajudar a canviar i a ser millors persones.
Us deixo alguns “links” per si us interessa saber una miqueta més d’aquest llibre:
www.eldiariodeanafrank.es/
www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/annafrank_noia/index.htm
www.exordio.com/1939-1945/codex/verdad-ficcion/ana-frank.html

3 de febrer del 2008

Harry Potter y la orden del fénix




Després d'estar pensant una bona estona he arribat a la conclusió de que el llibre que us vull presentar és el de Harry Potter y l'ordre del fènix.





Suposo que a la inmensa majoria de vosaltres no us agradarà aquest tipus de llibres ja que he sentit dir que només el llegeixen els "frikis " però jo, a més de ser-ho, l'he escollit perquè gràcies a aquesta saga de llibres "màgics" em vaig aficionar a la lectura i espero que si llegiu algun us agradi.





J.K.Rowling va nèixer l'any 1965 a Chiping Sodbury(Bristol) abans d'escriure Harry Potter va escriure llibres infantils, com ara "Rabbit".


La seva mare va morir patint escleròsis multiple durant 10 anys.





En la seva adultesa va mudar-se a Winterbourne on es va fer molt amiga del seu veí,Ian Potter, i d'aquí en va treure el nom del protagonista de les 5 pel·lícules i 6 llibres fins ara fets.
Després d'acabar el batxillerat va intentar entrar a Oxford però la van rebutjar i va anar a estudiar a la universitat de Exeter.

Anys després d'acabar la universitat va marxar a Portugal,on va publicar dos llibres per adults.
Aquests dos llibres no es van vendre gens i com a resultant Rowling va quedar en una situació econòmica lamentable ,i aleshores va començar a escriure el que seria el primer llibre d'una de les millors sagues de l'època actual.

Actualment la senyora Rowling té més diners que la reina Isabel II.
També contribueix economicament en una ONG.

A finals del 2008 s'estrenarà la sisena pel·lícula de la saga i el llibre sortirà a l'estiu.
Us passo alguns "links":
http://www.Harry Potter.com
http://www.j.k.rowling/harry potter
Si voleu veure els trailers de qualsevol "peli" podeu anar a youtube.